El Canal de la Infanta

Amb el Canal de la Infanta la Marina va aconseguir aïgua corrent per al consum humà, per a fomentar la indústria i, sobre tot, per a transformar la seva agricultura.

Resum

La Marina havia estat un territori limitat en quant a explotacions agrícoles 1. Però tot va canviar gràcies a la construcció del Canal de la Infanta. Es tractava d’un canal, construït entre el 1817 i el 1820, que agafava aigua del riu Llobregat a l’alçada de Molins de Rei. A partir d’allà, la conduia per diferents poblacions del Baix Llobregat, passava per la Marina i desembocava després al mar.

Les autoritats del moment van demanar a la neboda del rei Fernando VII, la infanta Luisa Carlota, que fes la inauguració, i d’aquí el nom de Canal de la Infanta 2. Feia més de 17 kilòmetres de recorregut, un parell de metres d’amplada i de profunditat, i diferents salts d’aigua. I a través d’un sistema de comportes es podia conduir aigua per diferents sèquies que regaven tots els camps de la marge esquerra del Delta del Llobregat 3.

La Marina va poder prosperar gràcies al Canal de la Infanta, doncs va evolucionar d’una agricultura de secà a una altra de regadiu, molt més productiva. Però el Canal també va permetre el naixement d’indústries, tant basades en molins com en màquines de vapor 4. Les veïnes i veïns de la Marina van aprofitar la seva aigua per al consum, rentar la roba o simplement, per a banyar-se 5.

El Canal corria al costat del carrer de la Mare de Déu de Port i tot i que anava sota terra per alguns trams finalment es va convertir en un problema. Era una barrera que calia superar amb ponts, es va produir algun ofegament i, sobretot, es va començar a contaminar 6. Actualment, tot i que funciona en alguns trams inicials, a la Marina queden poques restes del Canal de la Infanta. Una placeta inaugurada el 2024 recorda la seva existència i la seva importància per a l’evolució dels nostres barris 7.

Referències i més informació

  1. El 1560 la ciutat de Barcelona estableix la prohibició de correar a les planes del voltant i inclou les terres de la Marina. Segurament aquesta limitació no va afectar a les zones més properes a Montjuïc, però a la resta de camps no va ser possible sembrar el preuat cereal, ni recollir arrels, fruits salvatges del camp, sense una sanció. D’aquesta manera, la major part de la Marina va restar molt de temps com un terreny salvatge i sense producció (AMCB – Registre d’Ordenacions, Vol.18, pàg 89 a través de Una història de La Marina de Sants: vides paral·leles, L’Autoritat, capítol 2, de Jordi Ortega Robert). ↩︎
  2. El general Francisco J. Castaños, Capità General de Catalunya i promotor principal del Canal, va demanar inaugurar-lo a la infanta Luisa Carlota de Borbón el 21 de maig de 1819. Per això, el nom oficial serà el de “Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”. La infanta Luisa era neboda tant del rei Fernando VII com de la infanta Carlota Joaquina, la qual, entre 1951 i 1988, va donar nom a l’Avinguda de la Infanta Carlota, l’actual l’Avinguda de Josep Tarradellas (Històries de Barcelona, Setanta anys de la Infanta Carlota). ↩︎
  3. Com es pot veure en un mapa del 1908 (ICGC – Real canal de la Infanta Dª Luisa Carlota de Borbón), el Canal de la Infanta tenia més de vint salts d’aigua al llarg del seu recorregut i per tota la zona de la Marina, la qual regava d’aigües procedents del Llobregat a través de dels ramals secundaris i de moltes sèquies. Tretze d’aquests salts estaven situats a la conducció principal, la qual arribava des de L’Hospitalet de Llobregat a la fàbrica de Can Batlló i d’allà conectava amb la Carretera de Port, actual Carrer de la Mare de Déu de Port. Desembocava al mar a la zona de Can Tunis. ↩︎
  4. L'”Ausiliar” de la Indústria, fundada el 1854 (on avui hi ha els Jardins de Can Farrero), i “Indústries Mecàniques”, el 1897 (actualment el Parc de Can Sabater), basaven la seva producció en la força del vapor (Montjuïc i el seu entorn, 1936-39: Un recorregut per la Marina de Port de la Guerra, de Ramon Anglés i Antonio Santafé). Als mapes de la Marina de finals del segle XIX també apareix una altra fàbrica, Teisa, que fabricava paper. Aprofitava l’aigua del canal per a moure un molí paperer, que amb un sistema de martells feia la pasta de cel·lulosa que posteriorment s’assecava per a aconseguir paper (un exemple d’aquest tipus de molins es pot trobar al Museu Molí Paperer de Capellades). La fàbrica Teisa serà substituïda per les dos empreses d’exportacions africanes (A.L.E.N.A i C.A.P.A) i actualment el seu espai està ocupat pels Jardins del Port Romà. ↩︎
  5. Els nostres veïns Ramon Anglés i Julio Baños comenten la seva infantesa a la Marina, el primer al barri de Port (Una mirada al pasado: historias del Barri Vell de Port, de Ramon Anglés), i el segon a Can Tunis (Infants i Postguerra, de Julio Baños). Les referències al Canal i les seves aigües són constants, la qual cosa demostra com n’era d’important aquesta infraestructura. ↩︎
  6. El Canal de la Infanta corria paral·lel a l’actual Carrer de la Mare de Déu de Port, a la mateixa alçada i per la seva banda esquerra (la que dóna a la muntanya). El acabar el barri de Port, la llavors Carretera de Port passava per sobre i el Canal continuava ara per la seva banda dreta. El primer tram que es va tapar va ser el del barri de Port. Després es va continuar cobrint en direcció cap a Sants, a l’alçada de l’actual Plaça de la Marina. Uns petits ponts permetien passar-lo d’una banda a l’altra (com podem veure en força mapes i fotografies). El desenvolupament de la indústria, ara basada en l’electricitat, la decadència de l’agricultura, i la instal·lació d’un sistema de subministrament d’aigua més modern, va fer que la importància del Canal es perdés i que fossin més importants els problemes que generava. Aquestes històries encara es poden sentir de part de les nostres veïnes i veïns que van viure aquells anys, com María Ortega de l’Associació Àncora. ↩︎
  7. Durant les obres de remodelació dels Jardins de la Mediterrània, el 2019, es va trobar l’anomenada sèquia del Pont dels Gossos, que corria paral·lela a l’antic camí de Can Trias (AAB – Memòria de la intervenció arqueològica dels Jardins de la Mediterrània). El 2024, novament unes obres, en aquest cas per a la construcció d’uns habitatges al costat de Can Batlló, han posat al descobert les restes d’uns dels ramals secundaris (notícia a Històries de Barcelona i a El3.cat). Aquestes dos referències són gràcies a l’ajuda de Dani Fernández, de la Marina Viva. L’interés per la recuperació del Canal ha estat constant en els darreres anys (Plataforma Protegim el Canal de la Infanta). A la Marina aquest interès es va enfortir durant el 2023 amb un seguit d’activitats com “Aigua, font de Vida” (notícia a El3.cat), tot i culminant amb la inauguració de la plaça del Canal de la Infanta, el 21 de juny de 2024 (notícia a El3.cat). Aquestes restes desapareixeran definitivament, de tal manera que l’única resta visible que quedarà serà la de la paret del Cementiri de Montjuïc, al final del Carrer de la Mare de Déu de Port. ↩︎